Deixeu-me
dir que no tinc paciència per ser historiador, però si com a pregoner no em
busco la vida fent referència als motius que aquest vespre us congreguen, i a
mi em porten a aquest balcó, malament rai. Durant uns
quants dies he regirat els papers que tinc per casa i a la vista del material he
pensat que per començar el discurs resultaria, si més no curiós, fer un petit esment
d’algunes salutacions o benvingudes que s’han dirigit al poble per la festa
major, a títol personal o emparats en l’amanit seudònim de Comisión de Fiestas.
Serveixi, doncs, aquest petit repàs per escalfar una mica la veu i l’oïda en
preparació pel que vindrà més tard.
Em
prenc la llibertat i gosadia d’atribuir al consistori de l’any 1854 la primera
salutació-imposició festiva d’obligat compliment, en forma de concòrdia, datada
el dia 27 d’agost d’aquell any, el 1854 que bo és recordar-la: “Prometem celebrar aquesta festa com si fos
de precepte, obligant-nos a complir amb el principi d’abstinència de treball i
volent que sigui multat a pagar una lliura de cera el transgressor. I en fe
d’això signem aquesta concòrdia i promesa el dia, mes i any a dalt indicats.”
Faig
un salt en el temps, busco els anys acabats en 4 i a partir d’aquí aniré de deu
en deu anys i em situo fa 70 anys, o
sigui, el 1944. Tiro mà d’hemeroteca i constato que per la festa major
l’ajuntament ens convidà a anar a la caseta de la guàrdia, el motiu: “Inauguración
del nuevo campo de deportes con un gran partido de futbol entre el potente
equipo de las organizaciones juveniles de Tarragona y el Futbol Club Santa
Oliva, reforzado con elementos de primera categoria”.
Deu
anys més tard, el 1954 va ser l’any del centenari, s’esperonava la gent amb la
consigna de: “Comarcano, Visitante, acude a estos actos organizados con motivo del
centenario”. Ningú es podia negar perquè es preveia l’assistència d’autoritats
de les grosses, i es passava llista, tots a formar.
1964,
fa 50 anys. Programa de mà “Nuestra bienvenida va dirigida a todos
cuantos nos visitan, para en sincera hermandad unirse a todo el tipismo y
tradicionalidad de nuestra Fiesta Mayor”.
L’any
1974 es veu que qui confeccionava la salutació es pensava que la gent no
recordaria el que s’havia escrit deu anys enrera i al més pur estil informàtic actual
va fer un copiar-pegar canviant la paraula bienvenida por la de Salutación i
fent un afegitó dedicat a “... aquellos santolivenses que por
diferentes necesidades de la vida se hallan ausentes de nuestra población, para
que en un día tan señalado festejemos unidos tal solemnidad”. Fins
aquest any els progrmes anaven signats per “La comisión de fiestas”.
En
el 1984 ja teníem a sobre la democràcia i tot es venía fent en català. La
salutació de l’alcalde no era ben bé un pregó i prenia força el sentiment de
país: “Catalunya és com és, perquè així ho ha volgut la història, i quan
siguem capaços d’acceptar-ho començarem a viure en llibertat i pau entre
nosaltres. Amb aquest esperit d’integració i pluralisme és en el que jo desitjo
rebre a tots el que ens visiten...”. Ho va escriure Pere Marti Benach
No
consta en el programa de l’any 1994 que es fés un pregó, per tant em refereixo
a la salutació institucional de la nostra màxima autoritat, la mateixa de fa
deu anys enrera, l’autoritat, que aquest any feia esment d’un fet excepcional:
el bateig dels gegants, ens deia: “Aquest any gaudirem tots plegats d’uns nous
personantges: el Pere i la Dolça, d’ara en endavant sempre conviuran amb
nosaltres recuperant les nostres arrels, uns senyors que al segle XII ja varen
viure a Santa Oliva”.
2004,
150è aniversari del Vot de Poble, aquesta balconada s’omplí d’alcaldessa i ex-alcaldes
per tal que cadascú digués la seva: Enric Casellas, Manel Laliga, Pere Marti
Benach, Albert Domènech, Ferran Levis i Cristina Carreras que actuant com amfitriona saludava al personal en nom de tots dient: “Bon vespre a tota la gent de Santa Oliva,
als amics i familiars, coneguts i saludats que aquests dies ens visiten; a la
gent de pas que s'apropa a la nostra festa i a la gent de pes (i això
interpreteu-ho, si us plau, en un sentit més ètic que estètic). També una
salutació als qui, potser per pura casualitat, passaven per aquí. A tots, sense
distinció, sigueu benvinguts”.
Deu
anys passan volant i ja estem al 2014. “Renovarem el nostre “Vot de Poble” un any
més, sense faltar a la cita amb la Verge del Remei que ens va protegir, que ens
protegeix i que continuarà protegint-nos”. Paraules de l’actual
alcaldessa Isabel Cubero en el programa d’enguany.
Dit
això no trobeu estrany que no m’estengui en més consideracions sobre el Vot de
Poble, salvant que com tothom sap tots els consistoris, sense distincions, han complert
el mandat del 1854. Demà, en el torn de l’espiritualitat es glosarà l’escenari de dolor, esperança i alegria que anem
escenificant des de fa 160 anys, i per aquesta tasca espiritual doctors té l’església, mai més ben dit, a més
a més ho teniu abastament escrit en tot el que s’ha arribat a publicar, des de
la concòrdia, passant pels Goigs, llibres, articles fins i tot a la versió
teatral de fa uns anys.
Ara
bé, en un pregó es requereix tenir alguns
temes més de què parlar. Descartat el Vot de Poble vaig pensar no fer esment de
la figura del pregoner, tan sols ho faria si el discurs ho portés. Honradament em
vaig plantejar que parlar de mi, i menys en un pregó, no és un tema gaire atractiu
per la raó que qui més qui menys em
coneix de molt o poc temps i sap quin peu calço. Malgrat hagi passat per
situacions de totes menes i colors la meva màxima ha estat: si no vols pols, no
vagis a l’era, tot ha estat a fi de bé gràcies al recolzament i a la molta paciència de
la meva família, avis, pares i germans mentre estaven entre nosaltres, i
esposa, fills i néts al llarg de tots aquests anys.
De moment crec que m’estic
cenyint a les idees que tenia al cap, perquè una veu interna em deia a mena de
consell:
- No parlis ni de crisi i menys de política,
només si és necessari i de passada.
- No t’enrotllis massa, que tothom espera Els
Diables i el Castell de Foc.
Llavors
vaig decidir que si no parlava del Vot, ni de mi, ni de crisi i ni de política,
ho tenia més fàcil, centrar-me en Santa Oliva des d’una òptica molt personal, i
quan dic Santa Oliva en refereixo a la totalitat de l’àmbit comprés des de Banyeres
al Vendrell i des d’Albinyana a Bellvei, ja m’enteneu.
Santa
Oliva ha fet més de mil anys de camí, ha estat i és pas de vianants, lloc
d’acollida, terreny fèrtil on han viscut i hi viuen generacions de santolivenques,
santolivencs i famílies d’altres procedències que la van escollir per fer el niu. Per aquest anar i venir de gent, d’indrets
i cultures diferents, Santa Oliva s’ha anat adaptant a les circumstàncies que
els aconteixements li han imposat, que han estat els forjadors del seu caràcter, a
vegades noble, a vegades lluitador, a vegades silenciós i d’altres emprenedor.
A
la vida un tant per cent bastant elevat de les coses que fem estan induïdes per motius
desconeguts externs a nosaltres: la naturalesa té un ampli ventall de recursos per fer-nos arribar el que
anomenem vibracions, molts i molts missatges que al cervell o al cor barrejats amb
els nostres pensaments o sentiments ens fan obrar de formes diverses, fins i
tot d’aquelles que mai hauríem pensat que seríem capaços de fer.
D’ençà
que tinc memòria santolivenca, oidà la quantitat de missatges que Santa Oliva ha
fet arribar als seus habitants. Feina tindrien els historiadors locals si volguessin
emprendre la tasca de catalogar una per una totes les obres passades i presents amb el denominador
comú de la inspiració, de la voluntat i de la imaginació popular, a títol
personal o col.lectiu.
I
ve’t aquí que si haguessin d’investigar els fets i els noms d’homes i dones que
al pas dels anys han fet de Santa Oliva un poble actiu, dit amb cordialitat i
respecte, siguin de dalt o de baix, de dreta, d’esquerra o del mig, indígena o
sobrevingut, si haguessin d’investigar hauríen de buscar entre..., associacions,
centres i llars veïnals, clubs de futbol, corals, balls, grup de diables, de
dones, apassionats per la pintura, la lectura i la història local, caminadors,
ciclistes, motoristes, escriptors, actors, compositors, grups musicals,
ceramistes, penyistes, timbalers, geganters, projectes i actes solidaris, gent
jove, educadors, sacerdots, botiguers, sindicats, artistes gràfics, polítics...
etc.etc.etc., i més que sens dubte em deixo pel que demano disculpes.
Tot
aquest garbuix no deixa de ser fruit de la inspiració i el sentiment de formar
part d’un poble. De totes aquestes activitats que se’n deriven de tanta
vitalitat qui més qui menys ha estat, és o serà protagonista, actiu o passiu, però
mai ningú hauria de restar indiferent. Arribat aquí, permeteu-me que posi deures
als joves, ja sé que no sóc l’únic que us ho diu i us tinc per gent conscient
de que el futur està a les vostres mans, Einstein va dir que no li agradava el
futur perquè arribava massa depressa, per si de cas... millor que no badeu.
El
poble és el meu esforç i el vostre esforç
Es
la meva veu i la vostra veu..
El
poble és tu i tu i tu
I
tota altra gent que no coneixes,
I
els teus secrets......
I
els seus secrets…….
ho
va deixar escrit Miquel Martí i Pol
Sabem
que no som un poble aïllat, recordem l’eslogan, Catalunya l’arbre, Santa Oliva
un brot. En aquest temp que estem vivint,
i davant de les importantíssimes dates que tenim a la cantonada, ara més
que mai és necessari enfortir l’arbre, que les branques no es dobleguin i molt
menys no permetre que les ofeguin. Per això són indispensables l’acció i la convicció, que
conviden tothom, orígens a banda, a participar en un futur comú, ser part de
l’arbre comú. Som i serem... i quants
més... millor.
Dit
el què he dit aquest ha estat el decorat verbal que he cregut més adient per bastir
l’escenari del pregó d’enguany, junt a unes darreres reflexions.
El
que són les coses. Com he dit al començament havia tret dels calaixos de casa
uns quants programes antics de la festa major. Vaig reservar un que feia
referència a un acte solidari amb la lluita contra el càncer celebrat el 19
d’agost de 1994. En obrir-ho vaig trobar un poema de Ramon Sicart, poeta de
Llorenç del Penedès dedicat a la gent de Santa Oliva. Estava en la línia de les
idées que jo tenia i el vaig incloure en
aquest escrit. Fa quatre o cinc dies
veig que per una xarxa social es reprodueix la portada del programa. Em va
agradar la coincidència, i si el teniu us aconsello que l’obriu i llegiu:
“Hem
buscat la certesa: la família, els amics,
un treball i les hores d’esplai,
sempre hem tingut un paisatge de fons…
Però quan l’ombra creix i sembla un entrebanc,
i ens fa por la
buidor i les hores són llargues,
i el temps ja no és com sempre,
ens adonem que les petites coses
que tan sovint no tenen importància,
ens són imprescindibles per a seguir vivint.”
Ens diu que no hem de tenir por de les ombres, de
superar els entrebancs, i que cal buscar els moments d’esplai i compartir-los,
tenint com a certesa que el nostre paisatge de fons ha estat, és i será la
terra que trepitgem dia a dia.
Quins millors moments que els que
ens brinda, entre d’altres al cap de l’any, la Festa Major. No crec que us serveixi de
gaire que un pregoner digui que hem de deixar de banda durant aquests dies les
males sensacions, allò que ens preocupa.
Siguem realistes perquè els
problemes no se solucionen sols i en són de feixucs. Una altra cosa és desitjar-vos que a la vista del ventall
d’actes que s’han programat, gaudiu en la mesura més gran possible de la festa, com el cos us ho demani i
sobretot com ens deia el poeta, valorant la importància vital dels petits
detalls.
Tinguem un record per aquells
familiars, amics i coneguts que anys anteriors han compartit amb nosaltres
aquests dies i ara no hi són... però que en el cor hi són.
Acabo. Com que em puc definir com
un “manxec-foraster-però-santolivenc–de-dret”, després de portar 57 anys per aquestes
contrades, permeteu-me que em despedeixi dient-vos:
“Amics de Santa Oliva, sou molt
bona gent”
Visca la Festa Major, Visca Santa
Oliva i Visca Catalunya.
Manel Laliga i Sahuquillo
Pregó de la
Festa Major de Santa Oliva – 27 d’agost de 2014
