dissabte, 8 de desembre del 2012

No m'hi puc estar, ministre.


Ministre Wert, sense cap mena de respecte ja que no me’l mereix, l’escric en dues de les  llengües que conec:  el castellà  i el català. La primera perquè es la materna i la segona perquè és la que he fet meva des del moment en que vaig venir a viure a Catalunya. Ja porto  aquí 56 anys.

Vol atemptar contra el català expressant-se en frases tan vulgars –entre d’altres- com “españolizar a los niños catalanes” o “soy un toro bravo”, donant a entendre que tan li fot  què pensem els ciutadans de Catalunya.  Doncs miri, a més a més de pensar, els catalans, parlem, i ho fem amb la llengua que vol destruir i que mal li pesi mai aconseguirà fer-ho.

Ignoro si ha llegit a Pablo Neruda. Tampoc és que m’interessi  gaire si ho ha fet o no, però vaig a copiar-li una part d’un escrit del Premi Nobel  que vaig llegir fa temps i que ara, amb els seus exabruptes  i el seu posat macarrònic, m’ha fet recordar.

 “Todo lo que usted quiera, sí señor, pero son las palabras las que cantan, las que suben y bajan… Me prosterno ante ellas… Las amo, las adhiero, las persigo, las muerdo, las derrito… Amo tanto las palabras… Las inesperadas… Las que glotonamente se esperan, se acechan, hasta que de pronto caen… Vocablos amados… Brillan como perlas de colores, saltan como platinados peces, son espuma, hilo, metal, rocío… Persigo algunas palabras… Son tan hermosas que las quiero poner todas en mi poema…Son antiquísimas y recientísimas… Viven en el féretro escondido y en la flor apenas comenzada…

Que buen idioma el mío, que buena lengua heredamos de los conquistadores torvos… Éstos andaban a zancadas por las tremendas cordilleras, por las Américas encrespadas, buscando patatas, butifarras, frijolitos, tabaco negro, oro, maíz, huevos fritos, con aquel apetito voraz que nunca más se ha visto en el mundo… Todo se lo tragaban, con religiones, pirámides, tribus, idolatrías iguales a las que ellos traían en sus grandes bolsas… Por donde pasaban quedaba arrasada la tierra… Pero a los bárbaros se les caían de la tierra de las barbas, de las herraduras, como piedrecitas, las palabras luminosas que se quedaron aquí resplandecientes… EL IDIOMA. Salimos perdiendo… Salimos ganando… Se llevaron el oro y nos dejaron el oro… Se lo llevaron todo y nos dejaron todo… NOS DEJARON LAS PALABRAS.”

Ja pot enviar el setè de cavalleria, redactar les lleis que vulgui o amenaçar d’envestir com un brau, que serà inútil, ho suportarem tot amb l’escut i la força que ens dóna LA PARAULA, LA NOSTRA LLENGÜA... EL CATALÀ. 



divendres, 30 de novembre del 2012

Jornada (pensionista) de reflexió


En aquests moments m’importa una bleda si en una Catalunya independent jo no tindria problemes per mantenir el poder adquisitiu de la meva pensió, el que si m’importa és que ja n’hi a prou de jugar amb els pensionistes i els diners que els hi pertoquen després d’haver estat treballant tota la vida per tal de tenir el dret a cobrar una pensió digna i d’acord amb les seves cotitzacions.

Quan fa uns mesos Rajoy deia que no es plantejava congelar les pensions i compensar-les l’any 2013 ja vaig ensumar que alguna es portava de cap. No només ell  sinó també la colla d’impresentables que formen el seu govern que per activa i per passiva asseguraven que les pensions eren “sagrades”, “las pensiones –va dir el mentider- es una linea roja que no había que traspasar”.

Avui s’ha fet oficial, per boca de la vicepresidenta del govern central, que s’incomplirà la llei que estableix l’augment corresponent, i la ministra d’Empleo li fa la segona veu dient que aquest any, i per una raó d’excepcionalitat es deixa EN SUSPENS l’actualització que exigeix la llei, quan la setmana passada, sense anar més lluny, havien assegurat que es faria d’acord amb la inflació. Jo em pregunto: si les lleis estan per complir-les, com és que es permet que el mateix govern sigui el primer en saltar-se-les a la torera o passar-se-les pel forro dels collons?.

Amb el  reial decret ens diuen  que és una “resposta excepcional” a la manca de liquiditat davant la persistència dels problemes econòmics i l’eventual rescat financer que... PODRIA IMPOSAR NOUS AJUSTOS . ¡¡¡¡¡¡¡¡¡Oido cocinaaaaaaaaaa!!!!!!!! qui avisa no és traïdor.

Contenta deu estar  l’Alícia Sanchez Camacho a la que semblaria que les decisions del seu partit la deixarien  amb el cul a l’aire, però  no ha estat així, tot el contrari, perquè els responsables de la campanya electoral (seguint ordres de la central espanyola) es van encarregar de tapar-lo ben tapat fins passades les votacions:  PROHIBIT PUBLICAR AQUEST REIAL DECRET ABANS DE LES ELECCIONS. (El poca-solta de P.J. Ramírez  ja ho sabia i es va callar com un puta).

Que no intentin fer-me creure que a Madrid no hi ha clavegueres com va dir el president de les espanyes al Congrés. N’hi ha, i tant que n’hi ha, i per elles circulen multitud de rates que es nodreixen d’aquest diners que als pensionistes ENS ROBEN. No els importa que estiguin empastifats (els diners)  de merda, tant se val, el que no mata... engreixa.


dijous, 22 de novembre del 2012

La meva campanya personal

Benvingudes siguin les noves tecnologies que ens permeten arribar d’un extrem a altre del planeta en dècimes de segon sense moure’ns de la cadira de casa, observar en una pantalla el que es cou al món, escriure tot allò que ens ve al cap i crear espais virtuals per contrastar i, perquè no, contradir opinions.

Té més ressò el que es diu i s’escriu mitjançant aquest medi que no pas el que es diu a viva veu, ja se sap: “verba volant, scripta manent” ( les paraules volen, els escrits romanen). És normal, perquè permet llegir inclús la “lletra petita” i, com no, analitzar paraula per paraula per tal de poder entendre què és el que realment es vol dir, però li trobo l’inconvenient, insalvable, de la manca d’expressivitat, perquè per a mi és molt important el to de veu amb el que es diu. Exemple pràctic: no és el mateix llegir un article, discurs, poema, anunci publicitari, lloança, insult, etc. que escoltar-los per boca dels seus autors.

Serveixi aquesta introducció per entrar en el tema que m’ocupa, que no és altre que l’acte d’ahir al vespre es va fer al local, mal anomenat, cultural -degut que el seu ús no és precisament pel que es va projectar- per la coalició de Convergència i Unió amb motiu de les properes, i transcendentals, eleccions al Parlament de Catalunya del proper diumenge 25 de novembre.

Cal dir les coses com són, hi van assistir una cinquantena de persones –totes de casa nostra-, poques si les comparem amb el “ple a vessar” (segons fonts de l’organització) que va tenir l’acte del dia anterior (paella inclosa i això tira molt si és gratuïta) d’una altra formació política, que ben bé pot treure pit d’haver mobilitzat, fins i tot, a “simpatitzants” d’altres contrades que, per cert, contemplaven i fotografiaven, amb certa ironia i curiositat, l’estelada que els donava la benvinguda. Però no és igual el continent que el contingut.

Abans i després de l’acte que m’ocupa, vaig tenir l’oportunitat de tornar a saludar a dos bons amics, companys de batalles des de fa molt de temps, Josep Maldonado i Jaume Domingo, tots dos gent de casa, immersos en les seves respectives funcions de representativitat del Baix Penedès tant al Senat espanyol com al Parlament de Catalunya.

Algú ho havia de dir i va ser Joan Miquel Vera, cap local de CDC a Santa Oliva, el que ens va fer recordar per si a algú se li oblida, que cada santolivenc o santolivenca paguem 6 euros al dia a l’estat espanyol sense res a canvi. La generositat arriba a un punt en el que “bo, bo, vol dir ruc” i que a més d’un, i una, se li han inflat els nassos igual que a moltíssims habitants de Catalunya. Ja n’hi ha prou.

De Josep Maldonado conec personalment moltes facetes de la seva vida, no en va hem estat, i estarem, tirant del mateix carro des de l’any 1976, que es diu molt aviat, però la que no coneixia fins ahir era la faceta de “farmacèutic”. Sense tenir de pagar l’euro per recepta ens va dispensar unes “pastilles” molt especials, indicades contra el sentiment de por que podríem tenir si féssim cas de les campanyes burdes, brutes i demagògiques provinents des de l’altre part del riu Ebre (ja sé que aquesta expressió li courà a més d’un), perquè si algú sap el que es cou a la cuina política per aquells indrets és ell. Res de pors.

Jaume Domingo, tot s’ha de dir, que ha estat, aspira a ser i serà parlamentari baixpenedesenc a la propera legislatura, -perquè l’actual alcalde de Santa Oliva, Juan Cobos, ha estat relegat pel seu propi partit, el Partido Popular, a un lloc merament figuratiu- és una persona que coneix des de dins el fons de la qüestió, sap de les desigualtats, millor dit barbaritats, que s’han comés amb Catalunya en matèria d’economia i infraestructures que han abocat al Baix Penedès a ser una comarca desfavorida. A més recursos més inversions, aquesta és la solució i passa per tenir les eines d’un estat propi que els gestioni.

Crec que estarem molt ben representants amb el Jaume, que sens dubte, a nivell comarcal estarà magníficament arropat per la Sandra Suarez, a la que no tinc el gust personal de conèixer però que des de l’ajuntament de Calafell porta a terme una tasca impagable, i per la Marta Mercader, a la que tampoc conec personalment, però sí que conec des de fa molts anys als seus pares, Lluís i Adela, i sé “quin peu calcen”, sempre al servei de la nostra comunitat.

Fetes aquestes consideracions vull deixar constància de la papereta de vot que dipositaré a l'urna el proper diumenge, per coherència amb el meus pensaments i perquè estic convençut que Convergència i Unió, sota el lideratge d'Artur Mas, -al que avui mateix l'impresentable Tejero (sí, si, el del cop d'estat)  denuncia a la Fiscalía General del Estado  per "provocación, conspiración y proposición para la sedición"- serà la força política que comptarà amb el suport necesari perquè Catalunya refermi la seva DIGNITAT I IDENTITAT com a país dins del marc europeu.

.............................................

P.D. Per fer una rectificació sobre els candidats de la comarca. El Baix Penedès pot tenir un altre parlamentari, en aquest cas parlamentària, si Teresa Vallverdú de L'Arboç, núm. 3 de la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya SÍ, assoleixi l'escó corresponent. Queda dit.

dimecres, 25 de juliol del 2012

Carta oberta a l'Alcalde de Santa Oliva

Sr.  Alcalde de Santa Oliva,
Li parlo (escric) com a veí  del poble i si m’hi apura com ex-alcalde de la localitat que m’ha acollit des de fa molt anys.

Temps enrera aquesta carta, escrita avui dia 25 de juliol, no li hagués arribat a temps, però les noves tecnologies juguen al meu favor i estic segur que li arribarà amb temps i forma. (Un altre cosa és que la vulgui llegir avui mateix).

Demà comencen els actes del mil·lenari de la torre del castell amb un acte institucional que donarà el tret de sortida a un seguit d’activitats que duraran fins el diumenge, i és a aquest acte al que em vull referir.

Ahir a la tarda, al castell, parlant amb la representant de l’empresa que han contractat per organitzar i col·laborar en la festivitat, donaven per segur que l’acte es celebraria a la plaça de darrera (en lloc del que consta al programa) i vam estar parlant de com organitzaríem les actuacions musicals i la infraestructura acústica sobre la qual no existia cap problema. El lloc és adient, reconegui-ho.

Però aquest matí m’he assabentat que no, que per decisió seva, l’acte es farà dins del castell. Crec que comet una greu equivocació, i així li dic, amb tota claredat, ja que, segons tinc entès, l’accés a l’interior del castell estarà restringit i només es podrà entrar prèvia invitació.

Li pregunto: Ha pensat en la gent de Santa Oliva? Creu que és suficient posar megafonia exterior per satisfer a aquells que el que realment desitjarien seria VEURE l’acte? Pensa que els polítics o autoritats convidades se sentiran còmodes veient que la gent de casa, la que vol gaudir i participar durant tots el dies dels diferents actes, es queda “al carrer”? Recorda, si és que va assistir, les dues representacions del “Vot del Poble” i on es van fer?

No sóc l’únic que penso així, i li parlo des de l’òptica de qui participa amb el seu modest treball musical a que aquest acte quedi digne, n’hi ha molta més gent que pensa igual que jo i que ahir a la tarda veia que, per fi, s’utilitzava el sentit comú sense demèrit  del protocol.

Res és impossible. Avui en dia tenen  mitjans suficients per canviar la ubicació de l’acte.

Encara està a temps de rectificar. Pensi.

Atentament.

Manel Laliga    

divendres, 20 de juliol del 2012

Balances fiscals

Reconec que no sóc un expert en economia però no cal ser-ho per entendre que és una balança fiscal atenent-nos a la seva definició.

El propòsit de les balances fiscals és el de identificar el saldo que suposa per a una comunitat autònoma (Catalunya)  el total de despeses de la administració central (Madrid) en l’àmbit territorial de la comunitat (Catalunya), menys la suma de les aportacions que aquesta comunitat fa a la hisenda pública (espanyola). Aquesta diferència pot ser positiva o negativa.

Per fer-nos una idea, agafant les darreres dades publicades l’any 2008 referents a l’any 2005 resulta que en aquell període Catalunya va aportar la quantitat de 43.438.447.000,-- € i només li van “tornar” 32.294.626.000,-- €. O sigui que l’estat espanyol es va quedar amb 11.143.821.000,-- que, parlant clar i català van anar destinats a altres comunitats: Múrcia, Cantàbria, Andalucia, Castella i Lleó, Castella La Manxa, Ceuta, Melilla, Canàries, Galícia, Astúries i Extremadura.

En reiterades ocasions des de Catalunya, i altres comunitats afectades pel saldo negatiu, s’ha anat demanant als diferents governs centrals que es publiquessin dades actualitzades per saber amb temps real la situació de la balança en qüestió, i no ha hagut cap resposta ni tant sols indicis de voler fer-ho.

(Faig un incís. El que sí s’han afanyat en fer des de Madrid és publicar el deute viu que els soferts ajuntaments –i de rebot les autonomies- mantenen amb les entitats de crèdit per manca de recursos propis, i aprofitar per estirar-les-hi de les orelles acusant-los de mala gestió).

Tornem al tema que ens ocupa, millor dit, que m’ocupa.

Ahir el Parlament de Catalunya va aprovar una llei específica perquè així sigui. Era una iniciativa d'ERC consensuada amb CiU i que, com a colofó de la tramitació parlamentària, tan sols va tenir l'oposició del PP i Ciutadans, degut que la resta de grups va votar favorablement.

Què es vol amb aquesta llei? Molt senzill. La Generalitat ha fet pública, periòdicament, la seva pròpia balança fiscal per contrarestar l'opacitat que tradicionalment ha mantingut el govern espanyol per reconèixer quina és la diferència entre l'aportació econòmica dels territoris i els beneficis que hi obtenen en el retorn.  A Madrid no diuen res però és qui ho ha de fer, el que passa és que no es descobreixi el furt que ens fan.

Així doncs el govern de la Generalitat publicarà cada any les balances fiscals. Un grup d'experts les elaborarà abans que es tanquin els pressupostos i s'hi inclouran com a annex en l'informe econòmic i financer.

El que no puc entendre és l’oposició del PP i de C´s. Quines raons han fet valer per pronunciar-s’hi en contra? Quin mal hi ha en que se sàpiga la realitat? Aquesta mateixa setmana s’han publicat les xifres dels 4 Lands alemanys que compensen als altres 12:  el que en dóna més ho fa amb 3.600 milions d´euros... Catalunya 16.000... El que dóna en 5 anys nosaltres ho fem cada any.

En resum i amb lletres més grosses: Des del 1986 cada català ha aportat a l'estat espanyol prop de 40.000 euros que no han tornat.

JA N’HI HA PROU!!!!!!!!!

divendres, 18 de maig del 2012

Tot escoltant a Sala Martín

Que tinc el bloc  bastant abandonat és obvi. Bé, de fet no fa tant de temps perquè tinc un esborrany que no publicaré dedicat als brètols, aquells éssers (si és que se’ls pot dir així) que en qualsevol manifestació pacífica s’entesten en deixar la seva petjada de burros sense ferrar, atemptant contra la propietat aliena.

Però aquest  no és el cas pel que avui m’he decidit a tornar a escriure. El motiu és que ahir a la tarda, al programa “Divendres” de la TV3, el professor Sala Martín va explicar una mena  de conte molt il.lustratiu.

Potser algú que veiés el programa  recordarà de què va el tema. Més o menys va dir això:

“Imagineu-vos un matrimoni, el marit va fent com pot i té els seus ingressos, la dona que també treballa aporta un sou més que respectable per fer front a les despeses comunes. La dona, quan arriba a final de mes li dóna al marit  (que és qui gestiona l’economia) els diners.

El marit, per a les despeses de la casa, entrega a la dona la meitat del que ella guanya, i la dona li diu que amb això no en té prou per arribar a final de mes per tenir cura de la vivenda, dels fills, de les despeses de l’escola, de metges, etc. etc.... Llavors l’home li diu que se les ha d’arreglar com pugui, que ell ha d’atendre les necessitats  seves  i  dels seus disset germans que també van justos de diners perquè estan passant una mala època i, a sobre, li retreu que si s'havia arribat a aquesta situació era per no haver sabut administrar els recursos quan pertocava.

La dona li diu una i mil vegades que no és de rebut que ella es deixi les pestanyes treballant com una mula,  però l’home li respon  que si continua demanat més diners  li retallarà encara més lo poc que li dóna,  i que no admet que li doni lliçons d’economia, ni li torni a parlar de que ell no penca suficient, ni dels seus germans...

Arribat a aquest punt la dona es planteja:

a) Seguir com fins ara,  passant penúries a casa seva i dient amen a tot...
b) Consensuar una mena de pacte que sigui més favorable als interessos familiars... o...
c) Divorciar-se... “

Cal dir que Sala Martín va posar una especial  èmfasi en el moment d’esmentar la possibilitat “C”, també és cert que no es va “mullar” explícitament, però per això és professor i deixa als “alumnes” que treguin les seves pròpies conclusions.

Personalment crec que, el conte,  abans de prendre la mare una determinació podria seguir  més o menys així:

“... i la mare, cansada de tanta manca de comprensió, va cridar els seus fills i els va explicar la situació.  Després de que cadascun d’ells  digués la seva a favor o en contra, que de tot va haver-hi, es va decidir.......” (continuarà...)

                                                        ...........................

Refrany català: “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”