Reflexions "murals"

“Dadme una palanca y un punto de apoyo y moveré el mundo” – Arquímedes.

“Doneu-nos uns pinzells i una paret i us farem una obra d’art” – Jordi i Iraïda Llucià

A ells es deu la moguda que s’ha organitzat des de finals del passat mes de maig d’enguany, quan es presentava públicament al monestir el projecte de la pintura d’un gran mural a la part posterior del local cultural del nostre poble, i és que les circumstàncies eren propícies en virtut de la revifalla del món associatiu i les ganes de tornar a aixecar  el que es denomina cultura tradicional i popular.

La imatge de la paret del local segons la visió dels artistes podia donar peu a moltes interpretacions, tantes com ulls la contemplaven, però a ningú el va deixar indiferent, perquè serà una imatge permanent que recordarà què hem fet com a col.lectiu, d’on venim i què hem de mantenir, una imatge que qui  vingui a visitar-nos s’endurà, apart de la d’altres indrets de Santa Oliva que mereixen ser visitats.

Estic segur que la qüestió més escaient és: “i això quan costarà?”. Permeteu-me que us respongui en paraules del meu avi Manuel quan  li fèiem aquesta pregunta:  “dineros y palabras”, llavors es mirava la forma per tenir els diners, i és que abans això del “crouwdfunding” no s’havia inventat.

A mí no m’agrada la paraulota, sembla com si parléssim acabant de menjar  dues galetes d’aquelles que s’engaxen al paladar i no s'entengui què volem dir, m’estimo més dir aportacions voluntàries encara que es fixi una quantitat , o diem-li més col.loquialment rascar-se la butxaca. Parlant “en cristià” requereix perquè es faci realitat com a condició indispensable,  la implicació de l’administració local, d’entitats i veïns en aquest projecte.

La làmina? Ah, sí, s’ha de parlar. És la forma gràfica d’agrair les aportacions, en ella es recullen motius, tradicions, manifestacions culturals, detalls  que mereixen (sense desmerèixer res) ser visionats i en els que els habitants de Santa Oliva se sentin representats d’una forma o d’altre.

Confio en que poc a poc, a no trigar gaire, anirem veient com la façana posterior del local s’anirà transformant en tradició i cultura viva, i penso, com estic segur que molts pensen, que serà una mena de termòmetre que medirà el grau cívic (o “in”) que hi ha a l’ambient.

Ens podem preguntar: l’obra acabada serà igual a la làmina? Resposta: será... MILLOR!!!

Bon moment per tornar-hi?

Escric el vespre-nit  del diumenge 29 de novembre després de sentir les conclusions d’una “trobada” en la que tot estava decidit abans de començar. Per això no calia reunir-se a no ser que s’aprofités per preguntar-se què tal estava la família, a quina “mani” haurien  d’anar o coses per l’estil. (Incís: gran encert el dels guionistes del “Polònia” del dia 26/11/2015 sobre les assemblees de cert col.lectiu).

Vaig al tema. Sovint llegim escrits que comencen o acaben dient “ho sento si algú es molesta”... “no és la meva intenció, però...” ... “ja em perdonareu...”, etc.,frases que trobo molt subjectives, que respecto ja que sigui qui sigui és ben lliure d’expressar-s’hi com vulgui.

En aquests moments ni penso disculpar-me ni res semblant si dic que em sento menyspreat i estafat per TOTS els qui d’una forma o altre “participen” en el que s’ha convertit, ara, en un circ polític en el que no manquen ni el públic, ni els bufons de sempre, ni els qui fan tombarelles sense red, ni la gàbia dels lleons, ni el cap de pista que intenta posar en ordre el desgavell d'un espectacle patètic que a sobre per veure-ho fins i tot han fet pagar entrada (llegiu vot).

Deixo de banda tot allò que passa a l’altre costat del riu Sènia, (no m’importa encara que s’estiguin fent un fart de riure que ja s’ho trobaran, desitjo), vull deixar clar el meu  empipament en primer lloc contra jo mateix per haver estat tant babau, i en segon lloc contra aquells que estan fent mofa  de la meva bona fe i dels meus sentiments nacionalistes, els que em  van moure aquell 9 de novembre de 2014 a ser un més dels quaranta-mil voluntaris que junt a la ciutadania vam ser protagonistes d’una jornada memorable. Igualment em sentiria desencisat si hagués pogut anar a totes les concentracions 11-S.

Jo creia que entendrien el meu esforç, el nostre esforç, però no ha estat així, aquells que deien que "van rebre el missatge" emparats per quasi dos milions de vots  han posat la nau a contravent malguiats, uns per una intransigent coherència, i uns altres per una coherència subordinada. Impossible avançar. 

Què fer? Tornar a port i començar de nou? Podria ser una solució, sempre i quan la nau fos netejada, calafatejada i pintada de nou, i de pas, si cal, canviar patrons, mariners i, el més necessari, tirar per la borda l'excés de càrrega que representa la  gent que només fa nosa amb les seves exigències de que els portin sense que a canvi fotin brot ni dobleguin l’esquena.

Dic el que dic perquè així ho penso, com també dic que per mi no quedarà (masoquisme?) si puc ajudar a obrir les finestres per tal que circuli bon vent per arribar al port desitjat, una vegada que hagi fet ús del meu dret de triar a qui vull en el vaixell.  Els taurons i rèmores estan bé a la mar i no a la bodega.

Serà molt que em tornin a prendre el pèl,

L'oncle Manuel

L’oncle Manuel, germà petit del meu pare Eduardo, tenia només 18 anys quan va deixar la seva llar al carrer Octavio Cuartero, 20 d’Albacete, per allistar-se a les tropes republicanes i lluitar contra les del “alzamiento nacional”.  Era la "guerra civil". Van pasar els dies i de la seva sort no havia notícies, ningú sabia on era, si bé tot apuntava que les tropes en les que estava anaven pujant cap el nord de la península. 

El seu record de sempre ha estat  present a casa nostra, tant és així que el meu germà Alfons va portar a terme, des de fa uns anys,  tot un seguit de contactes i gestions  encaminades a esbrinar dades que donessin llum sobre l’oncle. La recerca va donar fruit documental, les tropes de les que fomava part van prendre part activa a la batalla de l’Ebre, de les  que no es coneixen supervivents ni tampoc es té constància exacta del lloc on reposen els morts.  (Parlant amb la gent de La Fatarella ens van dir que fins avui dia en alguns camps de conreu quan llauren es troben restes humanes).

Posats en contacte amb la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament, Subdirecció General de Memòria, Pau i Drets Humans de la Genralitat  de Catalunya, en data 1 de juliol d’enguany el seu nom va ser inscrit en el Cens de Persones Desaparegudes de la Guerra Civil i la Dictadura Franquista.

Per bé que l’obtenció d’informació i documents relatius a uns fets històrics esdevinguts fa més de setanta-cinc anys comporta diverses dificultats d’ordre pràctic, fan que sovint el procés de recerca resti obert durant un període de temps superior al que es voldria, però des del  Departament de Governació i Relacions Institucionals i el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre s’ha mantingut el compromís ferm de fer un reconeixement públic.

En aquest sentit, com diu la resolución que va arribar a mans de la nostra familia, “considerem que la instal.lació d’una placa amb el nom del Sr. Manuel Laliga Jiménez al Memorial de Les Camposines, ubicat a La Fatarella, expresa amb claredat aquesta voluntat de reconeixement institucional”.

Per això el  dissabte dia 4 d’octubre vam ser presents al memorial. Prop de 120 persones, totes elles familiars dels 40 morts que figuren a la placa recordatòria, vingudes de diferents indrets, Catalunya, Cartagena, Navarra, inclós de Pensylvania, als Estats Units, uns amics d’un nord-americà.  Com van remarcar el tinent d’alcalde de La Fatarella i el Director General de Relacions Institucionals de la Generalitat el reconeixement no feia distincions dels bàndols als quals pertanyien els caiguts. 

Acte senzill però molt emotiu, organitzat de forma exquisita i respetuosa, sempre atents els organitzadors a qualsevol necessitat que sorgís, i amb un final musical a càrrec d'una excel.lent violocelista interpretant la Suite núm 1 de J.S. Bach enmig de l'imponent audiori de la Terra Alta.

Van tenir el detall d'entregar a cada familiar un clavell per dipositar-lo sota la placa. Un dels dos clavells nostres va venir a Santa Oliva,  està col.locat al nínxol on reposen les restes dels avis Manuel i Asteria. Els pares de l'oncle Manuel.

Pregoner del 2014

Portava temps, molt de temps sense afegir res al blog. El fet d'haver estat pregoner de la Festa Major de Santa Oliva d'enguany em fa retornar, més que res perquè algunes persones m'han demanat que els faci arribar. Apart d'atendre la seva sol.licitud vull deixar-ho reproduït per aquí. (Vaig a veure si el copiar-pegar funciona):

Senyora Alcaldessa, regidores i regidors, autoritats convidades, en primer lloc agrair la deferència que m’ha fet  l’ajuntament a l’oferir-me  ser el pregoner de la festa major d’enguany.

Deixeu-me dir que no tinc paciència per ser historiador, però si com a pregoner no em busco la vida fent referència als motius que aquest vespre us congreguen, i a mi em  porten  a aquest balcó, malament rai. Durant uns quants dies he regirat els papers que tinc per casa i a la vista del material he pensat que per començar el discurs resultaria, si més no curiós, fer un petit esment d’algunes salutacions o benvingudes que s’han dirigit al poble per la festa major, a títol personal o emparats en l’amanit seudònim de Comisión de Fiestas. Serveixi, doncs, aquest petit repàs per escalfar una mica la veu i l’oïda en preparació pel que vindrà més tard.

Em prenc la llibertat i gosadia d’atribuir al consistori de l’any 1854 la primera salutació-imposició festiva d’obligat compliment, en forma de concòrdia, datada el dia 27 d’agost d’aquell any, el 1854 que bo és recordar-la:  “Prometem celebrar aquesta festa com si fos de precepte, obligant-nos a complir amb el principi d’abstinència de treball i volent que sigui multat a pagar una lliura de cera el transgressor. I en fe d’això signem aquesta concòrdia i promesa el dia, mes i any  a dalt indicats.”

Faig un salt en el temps, busco els anys acabats en 4 i a partir d’aquí aniré de deu en deu anys i em situo fa 70 anys,  o sigui, el 1944. Tiro mà d’hemeroteca i constato que per la festa major l’ajuntament ens convidà a anar a la caseta de la guàrdia, el motiu: “Inauguración del nuevo campo de deportes con un gran partido de futbol entre el potente equipo de las organizaciones juveniles de Tarragona y el Futbol Club Santa Oliva, reforzado con elementos de primera categoria”.

Deu anys més tard, el 1954 va ser l’any del centenari, s’esperonava la gent amb la consigna de: “Comarcano, Visitante, acude a estos actos organizados con motivo del centenario”. Ningú es podia negar perquè es preveia l’assistència d’autoritats de les grosses, i es passava llista, tots a formar.

1964, fa 50 anys. Programa de mà “Nuestra bienvenida va dirigida a todos cuantos nos visitan, para en sincera hermandad unirse a todo el tipismo y tradicionalidad de nuestra Fiesta Mayor”.

L’any 1974 es veu que qui confeccionava la salutació es pensava que la gent no recordaria el que s’havia escrit deu anys enrera i al més pur estil informàtic actual va fer un copiar-pegar canviant la paraula bienvenida por la de Salutación i fent un afegitó dedicat a “... aquellos santolivenses que por diferentes necesidades de la vida se hallan ausentes de nuestra población, para que en un día tan señalado festejemos unidos tal solemnidad”. Fins aquest any els progrmes anaven signats per “La comisión de fiestas”.

En el 1984 ja teníem a sobre la democràcia i tot es venía fent en català. La salutació de l’alcalde no era ben bé un pregó i prenia força el sentiment de país: “Catalunya és com és, perquè així ho ha volgut la història, i quan siguem capaços d’acceptar-ho començarem a viure en llibertat i pau entre nosaltres. Amb aquest esperit d’integració i pluralisme és en el que jo desitjo rebre a tots el que ens visiten...”. Ho va escriure Pere Marti Benach

No consta en el programa de l’any 1994 que es fés un pregó, per tant em refereixo a la salutació institucional de la nostra màxima autoritat, la mateixa de fa deu anys enrera, l’autoritat, que aquest any feia esment d’un fet excepcional: el bateig dels gegants, ens deia: “Aquest any gaudirem tots plegats d’uns nous personantges: el Pere i la Dolça, d’ara en endavant sempre conviuran amb nosaltres recuperant les nostres arrels, uns senyors que al segle XII ja varen viure a Santa Oliva”.

2004, 150è aniversari del Vot de Poble, aquesta balconada s’omplí d’alcaldessa i ex-alcaldes per tal que cadascú digués la seva: Enric Casellas, Manel Laliga, Pere Marti Benach, Albert Domènech, Ferran Levis i Cristina Carreras que actuant com amfitriona  saludava al personal en nom de tots    dient:  “Bon vespre a tota la gent de Santa Oliva, als amics i familiars, coneguts i saludats que aquests dies ens visiten; a la gent de pas que s'apropa a la nostra festa i a la gent de pes (i això interpreteu-ho, si us plau, en un sentit més ètic que estètic). També una salutació als qui, potser per pura casualitat, passaven per aquí. A tots, sense distinció, sigueu benvinguts”.

Deu anys passan volant i ja estem al 2014. “Renovarem el nostre “Vot de Poble” un any més, sense faltar a la cita amb la Verge del Remei que ens va protegir, que ens protegeix i que continuarà protegint-nos”. Paraules de l’actual alcaldessa Isabel Cubero en el programa d’enguany.

Dit això no trobeu estrany que no m’estengui en més consideracions sobre el Vot de Poble, salvant que com tothom sap tots els consistoris, sense distincions, han complert el mandat del 1854. Demà, en el torn de l’espiritualitat es glosarà  l’escenari de dolor, esperança i alegria que anem escenificant des de fa 160 anys, i per aquesta tasca espiritual  doctors té l’església, mai més ben dit, a més a més ho teniu abastament escrit en tot el que s’ha arribat a publicar, des de la concòrdia, passant pels Goigs, llibres, articles fins i tot a la versió teatral de fa uns anys.

Ara bé, en un pregó es requereix  tenir alguns temes més de què parlar. Descartat el Vot de Poble vaig pensar no fer esment de la figura del pregoner, tan sols ho faria si el discurs ho portés. Honradament em vaig plantejar que parlar de mi, i menys en un pregó, no és un tema gaire atractiu per la raó  que qui més qui menys em coneix de molt o poc temps i sap quin peu calço. Malgrat hagi passat per situacions de totes menes i colors la meva màxima ha estat: si no vols pols, no vagis a l’era, tot ha estat a fi de bé gràcies al recolzament i a la molta paciència de la meva família, avis, pares i germans mentre estaven entre nosaltres, i esposa, fills i néts al llarg de tots aquests anys.

De moment crec que m’estic cenyint a les idees que tenia al cap, perquè una veu interna em deia a mena de consell:

 - No parlis ni de crisi i menys de política, només si és necessari i de passada.

 - No t’enrotllis massa, que tothom espera Els Diables i el Castell de Foc.

Llavors vaig decidir que si no parlava del Vot, ni de mi, ni de crisi i ni de política, ho tenia més fàcil, centrar-me en Santa Oliva des d’una òptica molt personal, i quan dic Santa Oliva en refereixo a la totalitat de l’àmbit comprés des de Banyeres al Vendrell i des d’Albinyana a Bellvei, ja m’enteneu.

Santa Oliva ha fet més de mil anys de camí, ha estat i és pas de vianants, lloc d’acollida, terreny fèrtil on han viscut i hi viuen generacions de santolivenques, santolivencs i famílies d’altres procedències que la van escollir per fer  el niu. Per aquest anar i venir de gent, d’indrets i cultures diferents, Santa Oliva s’ha anat adaptant a les circumstàncies que els aconteixements li han imposat, que  han estat els forjadors del seu caràcter, a vegades noble, a vegades lluitador, a vegades silenciós i d’altres emprenedor.

A  la vida un tant per cent bastant elevat  de les coses que fem estan induïdes per motius desconeguts externs a nosaltres: la naturalesa té un ampli  ventall de recursos per fer-nos arribar el que anomenem vibracions, molts i molts missatges que al cervell o al cor barrejats amb els nostres pensaments o sentiments ens fan obrar de formes diverses, fins i tot d’aquelles que mai hauríem pensat que seríem capaços de fer.  

D’ençà que tinc memòria santolivenca, oidà la quantitat de missatges que Santa Oliva ha fet arribar als seus habitants. Feina tindrien els historiadors locals si volguessin emprendre la tasca de catalogar una per una  totes les obres passades i presents amb el denominador comú de la inspiració, de la voluntat i de la imaginació popular, a títol personal o col.lectiu.  

I ve’t aquí que si haguessin d’investigar els fets i els noms d’homes i dones que al pas dels anys han fet de Santa Oliva un poble actiu, dit amb cordialitat i respecte, siguin de dalt o de baix, de dreta, d’esquerra o del mig, indígena o sobrevingut, si haguessin d’investigar hauríen de buscar entre..., associacions, centres i llars veïnals, clubs de futbol, corals, balls, grup de diables, de dones, apassionats per la pintura, la lectura i la història local, caminadors, ciclistes, motoristes, escriptors, actors, compositors, grups musicals, ceramistes, penyistes, timbalers, geganters, projectes i actes solidaris, gent jove, educadors, sacerdots, botiguers, sindicats, artistes gràfics, polítics... etc.etc.etc., i més que sens dubte em deixo pel que demano disculpes.

Tot aquest garbuix no deixa de ser fruit de la inspiració i el sentiment de formar part d’un poble. De totes aquestes activitats que se’n deriven de tanta vitalitat qui més qui menys ha estat, és o serà protagonista, actiu o passiu, però mai ningú hauria de restar indiferent. Arribat aquí, permeteu-me que posi deures als joves, ja sé que no sóc l’únic que us ho diu i us tinc per gent conscient de que el futur està a les vostres mans, Einstein va dir que no li agradava el futur perquè arribava massa depressa, per si de cas... millor que no badeu.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç

Es la meva veu i la vostra veu..

El poble és tu i tu i tu

I tota altra gent que no coneixes,

I els teus secrets......

I els seus secrets…….

ho va deixar escrit Miquel Martí i Pol

Sabem que no som un poble aïllat, recordem l’eslogan, Catalunya l’arbre, Santa Oliva un brot. En aquest temp que estem vivint,  i davant de les importantíssimes dates que tenim a la cantonada, ara més que mai és necessari enfortir l’arbre, que les branques no es dobleguin i molt menys no permetre que les ofeguin. Per això són  indispensables l’acció i la convicció, que conviden tothom, orígens a banda, a participar en un futur comú, ser part de l’arbre comú.  Som i serem... i quants més... millor.

Dit el què he dit aquest ha estat el decorat verbal que he cregut més adient per bastir l’escenari del pregó d’enguany, junt a unes darreres reflexions.

El que són les coses. Com he dit al començament havia tret dels calaixos de casa uns quants programes antics de la festa major. Vaig reservar un que feia referència a un acte solidari amb la lluita contra el càncer celebrat el 19 d’agost de 1994. En obrir-ho vaig trobar un poema de Ramon Sicart, poeta de Llorenç del Penedès dedicat a la gent de Santa Oliva. Estava en la línia de les idées que jo tenia  i el vaig incloure en aquest escrit. Fa quatre o cinc  dies veig que per una xarxa social es reprodueix la portada del programa. Em va agradar la coincidència, i si el teniu us aconsello que l’obriu i llegiu:

“Hem buscat la certesa: la família, els amics,

un treball i les hores d’esplai,

sempre hem tingut un paisatge de fons…

Però quan l’ombra creix i sembla un entrebanc,

i ens fa por la buidor i les hores són llargues,

i el temps ja no és com sempre,

ens adonem que les petites coses

que tan sovint no tenen importància,

ens són imprescindibles per a seguir vivint.”

Ens diu  que no hem de tenir por de les ombres, de superar els entrebancs, i que cal buscar els moments d’esplai i compartir-los, tenint com a certesa que el nostre paisatge de fons ha estat, és i será la terra que trepitgem dia a dia.

Quins millors moments que els que ens brinda, entre d’altres al cap de l’any,  la Festa Major. No crec que us serveixi de gaire que un pregoner digui que hem de deixar de banda durant aquests dies les males sensacions, allò que ens preocupa.

Siguem realistes perquè els problemes no se solucionen sols i en són de feixucs. Una altra cosa  és desitjar-vos que a la vista del ventall d’actes que s’han programat, gaudiu en la mesura més gran possible  de la festa, com el cos us ho demani i sobretot com ens deia el poeta, valorant la importància vital dels petits detalls.

Tinguem un record per aquells familiars, amics i coneguts que anys anteriors han compartit amb nosaltres aquests dies i ara no hi són... però que en el cor hi són.

Acabo. Com que em puc definir com un “manxec-foraster-però-santolivenc–de-dret”,  després de portar 57 anys per aquestes contrades, permeteu-me que em despedeixi dient-vos:

“Amics de Santa Oliva, sou molt bona gent”

Visca la Festa Major, Visca Santa Oliva i Visca Catalunya.

Manel Laliga i Sahuquillo

Pregó de la Festa Major de Santa Oliva – 27 d’agost de 2014 

No m'hi puc estar, ministre.

Ministre Wert, sense cap mena de respecte ja que no me’l mereix, l’escric en dues de les  llengües que conec:  el castellà  i el català. La primera perquè es la materna i la segona perquè és la que he fet meva des del moment en que vaig venir a viure a Catalunya. Ja porto  aquí 56 anys.

Vol atemptar contra el català expressant-se en frases tan vulgars –entre d’altres- com “españolizar a los niños catalanes” o “soy un toro bravo”, donant a entendre que tan li fot  què pensem els ciutadans de Catalunya.  Doncs miri, a més a més de pensar, els catalans, parlem, i ho fem amb la llengua que vol destruir i que mal li pesi mai aconseguirà fer-ho.

Ignoro si ha llegit a Pablo Neruda. Tampoc és que m’interessi  gaire si ho ha fet o no, però vaig a copiar-li una part d’un escrit del Premi Nobel  que vaig llegir fa temps i que ara, amb els seus exabruptes  i el seu posat macarrònic, m’ha fet recordar.

 “Todo lo que usted quiera, sí señor, pero son las palabras las que cantan, las que suben y bajan… Me prosterno ante ellas… Las amo, las adhiero, las persigo, las muerdo, las derrito… Amo tanto las palabras… Las inesperadas… Las que glotonamente se esperan, se acechan, hasta que de pronto caen… Vocablos amados… Brillan como perlas de colores, saltan como platinados peces, son espuma, hilo, metal, rocío… Persigo algunas palabras… Son tan hermosas que las quiero poner todas en mi poema…Son antiquísimas y recientísimas… Viven en el féretro escondido y en la flor apenas comenzada…

Que buen idioma el mío, que buena lengua heredamos de los conquistadores torvos… Éstos andaban a zancadas por las tremendas cordilleras, por las Américas encrespadas, buscando patatas, butifarras, frijolitos, tabaco negro, oro, maíz, huevos fritos, con aquel apetito voraz que nunca más se ha visto en el mundo… Todo se lo tragaban, con religiones, pirámides, tribus, idolatrías iguales a las que ellos traían en sus grandes bolsas… Por donde pasaban quedaba arrasada la tierra… Pero a los bárbaros se les caían de la tierra de las barbas, de las herraduras, como piedrecitas, las palabras luminosas que se quedaron aquí resplandecientes… EL IDIOMA. Salimos perdiendo… Salimos ganando… Se llevaron el oro y nos dejaron el oro… Se lo llevaron todo y nos dejaron todo… NOS DEJARON LAS PALABRAS.”

Ja pot enviar el setè de cavalleria, redactar les lleis que vulgui o amenaçar d’envestir com un brau, que serà inútil, ho suportarem tot amb l’escut i la força que ens dóna LA PARAULA, LA NOSTRA LLENGÜA... EL CATALÀ. 

Jornada (pensionista) de reflexió

En aquests moments m’importa una bleda si en una Catalunya independent jo no tindria problemes per mantenir el poder adquisitiu de la meva pensió, el que si m’importa és que ja n’hi a prou de jugar amb els pensionistes i els diners que els hi pertoquen després d’haver estat treballant tota la vida per tal de tenir el dret a cobrar una pensió digna i d’acord amb les seves cotitzacions.

Quan fa uns mesos Rajoy deia que no es plantejava congelar les pensions i compensar-les l’any 2013 ja vaig ensumar que alguna es portava de cap. No només ell  sinó també la colla d’impresentables que formen el seu govern que per activa i per passiva asseguraven que les pensions eren “sagrades”, “las pensiones –va dir el mentider- es una linea roja que no había que traspasar”.

Avui s’ha fet oficial, per boca de la vicepresidenta del govern central, que s’incomplirà la llei que estableix l’augment corresponent, i la ministra d’Empleo li fa la segona veu dient que aquest any, i per una raó d’excepcionalitat es deixa EN SUSPENS l’actualització que exigeix la llei, quan la setmana passada, sense anar més lluny, havien assegurat que es faria d’acord amb la inflació. Jo em pregunto: si les lleis estan per complir-les, com és que es permet que el mateix govern sigui el primer en saltar-se-les a la torera o passar-se-les pel forro dels collons?.

Amb el  reial decret ens diuen  que és una “resposta excepcional” a la manca de liquiditat davant la persistència dels problemes econòmics i l’eventual rescat financer que... PODRIA IMPOSAR NOUS AJUSTOS . ¡¡¡¡¡¡¡¡¡Oido cocinaaaaaaaaaa!!!!!!!! qui avisa no és traïdor.

Contenta deu estar  l’Alícia Sanchez Camacho a la que semblaria que les decisions del seu partit la deixarien  amb el cul a l’aire, però  no ha estat així, tot el contrari, perquè els responsables de la campanya electoral (seguint ordres de la central espanyola) es van encarregar de tapar-lo ben tapat fins passades les votacions:  PROHIBIT PUBLICAR AQUEST REIAL DECRET ABANS DE LES ELECCIONS. (El poca-solta de P.J. Ramírez  ja ho sabia i es va callar com un puta).

Que no intentin fer-me creure que a Madrid no hi ha clavegueres com va dir el president de les espanyes al Congrés. N’hi ha, i tant que n’hi ha, i per elles circulen multitud de rates que es nodreixen d’aquest diners que als pensionistes ENS ROBEN. No els importa que estiguin empastifats (els diners)  de merda, tant se val, el que no mata... engreixa.

La meva campanya personal

Benvingudes siguin les noves tecnologies que ens permeten arribar d’un extrem a altre del planeta en dècimes de segon sense moure’ns de la cadira de casa, observar en una pantalla el que es cou al món, escriure tot allò que ens ve al cap i crear espais virtuals per contrastar i, perquè no, contradir opinions.

Té més ressò el que es diu i s’escriu mitjançant aquest medi que no pas el que es diu a viva veu, ja se sap: “verba volant, scripta manent” ( les paraules volen, els escrits romanen). És normal, perquè permet llegir inclús la “lletra petita” i, com no, analitzar paraula per paraula per tal de poder entendre què és el que realment es vol dir, però li trobo l’inconvenient, insalvable, de la manca d’expressivitat, perquè per a mi és molt important el to de veu amb el que es diu. Exemple pràctic: no és el mateix llegir un article, discurs, poema, anunci publicitari, lloança, insult, etc. que escoltar-los per boca dels seus autors.

Serveixi aquesta introducció per entrar en el tema que m’ocupa, que no és altre que l’acte d’ahir al vespre es va fer al local, mal anomenat, cultural -degut que el seu ús no és precisament pel que es va projectar- per la coalició de Convergència i Unió amb motiu de les properes, i transcendentals, eleccions al Parlament de Catalunya del proper diumenge 25 de novembre.

Cal dir les coses com són, hi van assistir una cinquantena de persones –totes de casa nostra-, poques si les comparem amb el “ple a vessar” (segons fonts de l’organització) que va tenir l’acte del dia anterior (paella inclosa i això tira molt si és gratuïta) d’una altra formació política, que ben bé pot treure pit d’haver mobilitzat, fins i tot, a “simpatitzants” d’altres contrades que, per cert, contemplaven i fotografiaven, amb certa ironia i curiositat, l’estelada que els donava la benvinguda. Però no és igual el continent que el contingut.

Abans i després de l’acte que m’ocupa, vaig tenir l’oportunitat de tornar a saludar a dos bons amics, companys de batalles des de fa molt de temps, Josep Maldonado i Jaume Domingo, tots dos gent de casa, immersos en les seves respectives funcions de representativitat del Baix Penedès tant al Senat espanyol com al Parlament de Catalunya.

Algú ho havia de dir i va ser Joan Miquel Vera, cap local de CDC a Santa Oliva, el que ens va fer recordar per si a algú se li oblida, que cada santolivenc o santolivenca paguem 6 euros al dia a l’estat espanyol sense res a canvi. La generositat arriba a un punt en el que “bo, bo, vol dir ruc” i que a més d’un, i una, se li han inflat els nassos igual que a moltíssims habitants de Catalunya. Ja n’hi ha prou.

De Josep Maldonado conec personalment moltes facetes de la seva vida, no en va hem estat, i estarem, tirant del mateix carro des de l’any 1976, que es diu molt aviat, però la que no coneixia fins ahir era la faceta de “farmacèutic”. Sense tenir de pagar l’euro per recepta ens va dispensar unes “pastilles” molt especials, indicades contra el sentiment de por que podríem tenir si féssim cas de les campanyes burdes, brutes i demagògiques provinents des de l’altre part del riu Ebre (ja sé que aquesta expressió li courà a més d’un), perquè si algú sap el que es cou a la cuina política per aquells indrets és ell. Res de pors.

Jaume Domingo, tot s’ha de dir, que ha estat, aspira a ser i serà parlamentari baixpenedesenc a la propera legislatura, -perquè l’actual alcalde de Santa Oliva, Juan Cobos, ha estat relegat pel seu propi partit, el Partido Popular, a un lloc merament figuratiu- és una persona que coneix des de dins el fons de la qüestió, sap de les desigualtats, millor dit barbaritats, que s’han comés amb Catalunya en matèria d’economia i infraestructures que han abocat al Baix Penedès a ser una comarca desfavorida. A més recursos més inversions, aquesta és la solució i passa per tenir les eines d’un estat propi que els gestioni.

Crec que estarem molt ben representants amb el Jaume, que sens dubte, a nivell comarcal estarà magníficament arropat per la Sandra Suarez, a la que no tinc el gust personal de conèixer però que des de l’ajuntament de Calafell porta a terme una tasca impagable, i per la Marta Mercader, a la que tampoc conec personalment, però sí que conec des de fa molts anys als seus pares, Lluís i Adela, i sé “quin peu calcen”, sempre al servei de la nostra comunitat.

Fetes aquestes consideracions vull deixar constància de la papereta de vot que dipositaré a l'urna el proper diumenge, per coherència amb el meus pensaments i perquè estic convençut que Convergència i Unió, sota el lideratge d'Artur Mas, -al que avui mateix l'impresentable Tejero (sí, si, el del cop d'estat)  denuncia a la Fiscalía General del Estado  per "provocación, conspiración y proposición para la sedición"- serà la força política que comptarà amb el suport necesari perquè Catalunya refermi la seva DIGNITAT I IDENTITAT com a país dins del marc europeu.

.............................................

P.D. Per fer una rectificació sobre els candidats de la comarca. El Baix Penedès pot tenir un altre parlamentari, en aquest cas parlamentària, si Teresa Vallverdú de L'Arboç, núm. 3 de la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya SÍ, assoleixi l'escó corresponent. Queda dit.

Carta oberta a l'Alcalde de Santa Oliva

Sr.  Alcalde de Santa Oliva,

Li parlo (escric) com a veí  del poble i si m’hi apura com ex-alcalde de la localitat que m’ha acollit des de fa molt anys.

Temps enrera aquesta carta, escrita avui dia 25 de juliol, no li hagués arribat a temps, però les noves tecnologies juguen al meu favor i estic segur que li arribarà amb temps i forma. (Un altre cosa és que la vulgui llegir avui mateix).

Demà comencen els actes del mil·lenari de la torre del castell amb un acte institucional que donarà el tret de sortida a un seguit d’activitats que duraran fins el diumenge, i és a aquest acte al que em vull referir.

Ahir a la tarda, al castell, parlant amb la representant de l’empresa que han contractat per organitzar i col·laborar en la festivitat, donaven per segur que l’acte es celebraria a la plaça de darrera (en lloc del que consta al programa) i vam estar parlant de com organitzaríem les actuacions musicals i la infraestructura acústica sobre la qual no existia cap problema. El lloc és adient, reconegui-ho.

Però aquest matí m’he assabentat que no, que per decisió seva, l’acte es farà dins del castell. Crec que comet una greu equivocació, i així li dic, amb tota claredat, ja que, segons tinc entès, l’accés a l’interior del castell estarà restringit i només es podrà entrar prèvia invitació.

Li pregunto: Ha pensat en la gent de Santa Oliva? Creu que és suficient posar megafonia exterior per satisfer a aquells que el que realment desitjarien seria VEURE l’acte? Pensa que els polítics o autoritats convidades se sentiran còmodes veient que la gent de casa, la que vol gaudir i participar durant tots el dies dels diferents actes, es queda “al carrer”? Recorda, si és que va assistir, les dues representacions del “Vot del Poble” i on es van fer?

No sóc l’únic que penso així, i li parlo des de l’òptica de qui participa amb el seu modest treball musical a que aquest acte quedi digne, n’hi ha molta més gent que pensa igual que jo i que ahir a la tarda veia que, per fi, s’utilitzava el sentit comú sense demèrit  del protocol.

Res és impossible. Avui en dia tenen  mitjans suficients per canviar la ubicació de l’acte.

Encara està a temps de rectificar. Pensi.

Atentament.

Manel Laliga    

Balances fiscals

Reconec que no sóc un expert en economia però no cal ser-ho per entendre que és una balança fiscal atenent-nos a la seva definició.

El propòsit de les balances fiscals és el de identificar el saldo que suposa per a una comunitat autònoma (Catalunya)  el total de despeses de la administració central (Madrid) en l’àmbit territorial de la comunitat (Catalunya), menys la suma de les aportacions que aquesta comunitat fa a la hisenda pública (espanyola). Aquesta diferència pot ser positiva o negativa.

Per fer-nos una idea, agafant les darreres dades publicades l’any 2008 referents a l’any 2005 resulta que en aquell període Catalunya va aportar la quantitat de 43.438.447.000,-- € i només li van “tornar” 32.294.626.000,-- €. O sigui que l’estat espanyol es va quedar amb 11.143.821.000,-- que, parlant clar i català van anar destinats a altres comunitats: Múrcia, Cantàbria, Andalucia, Castella i Lleó, Castella La Manxa, Ceuta, Melilla, Canàries, Galícia, Astúries i Extremadura.

En reiterades ocasions des de Catalunya, i altres comunitats afectades pel saldo negatiu, s’ha anat demanant als diferents governs centrals que es publiquessin dades actualitzades per saber amb temps real la situació de la balança en qüestió, i no ha hagut cap resposta ni tant sols indicis de voler fer-ho.

(Faig un incís. El que sí s’han afanyat en fer des de Madrid és publicar el deute viu que els soferts ajuntaments –i de rebot les autonomies- mantenen amb les entitats de crèdit per manca de recursos propis, i aprofitar per estirar-les-hi de les orelles acusant-los de mala gestió).

Tornem al tema que ens ocupa, millor dit, que m’ocupa.

Ahir el Parlament de Catalunya va aprovar una llei específica perquè així sigui. Era una iniciativa d'ERC consensuada amb CiU i que, com a colofó de la tramitació parlamentària, tan sols va tenir l'oposició del PP i Ciutadans, degut que la resta de grups va votar favorablement.

Què es vol amb aquesta llei? Molt senzill. La Generalitat ha fet pública, periòdicament, la seva pròpia balança fiscal per contrarestar l'opacitat que tradicionalment ha mantingut el govern espanyol per reconèixer quina és la diferència entre l'aportació econòmica dels territoris i els beneficis que hi obtenen en el retorn.  A Madrid no diuen res però és qui ho ha de fer, el que passa és que no es descobreixi el furt que ens fan.

Així doncs el govern de la Generalitat publicarà cada any les balances fiscals. Un grup d'experts les elaborarà abans que es tanquin els pressupostos i s'hi inclouran com a annex en l'informe econòmic i financer.

El que no puc entendre és l’oposició del PP i de C´s. Quines raons han fet valer per pronunciar-s’hi en contra? Quin mal hi ha en que se sàpiga la realitat? Aquesta mateixa setmana s’han publicat les xifres dels 4 Lands alemanys que compensen als altres 12:  el que en dóna més ho fa amb 3.600 milions d´euros... Catalunya 16.000... El que dóna en 5 anys nosaltres ho fem cada any.

En resum i amb lletres més grosses: Des del 1986 cada català ha aportat a l'estat espanyol prop de 40.000 euros que no han tornat.

JA N’HI HA PROU!!!!!!!!!

Tot escoltant a Sala Martín

Que tinc el bloc  bastant abandonat és obvi. Bé, de fet no fa tant de temps perquè tinc un esborrany que no publicaré dedicat als brètols, aquells éssers (si és que se’ls pot dir així) que en qualsevol manifestació pacífica s’entesten en deixar la seva petjada de burros sense ferrar, atemptant contra la propietat aliena.

Però aquest  no és el cas pel que avui m’he decidit a tornar a escriure. El motiu és que ahir a la tarda, al programa “Divendres” de la TV3, el professor Sala Martín va explicar una mena  de conte molt il.lustratiu.

Potser algú que veiés el programa  recordarà de què va el tema. Més o menys va dir això:

“Imagineu-vos un matrimoni, el marit va fent com pot i té els seus ingressos, la dona que també treballa aporta un sou més que respectable per fer front a les despeses comunes. La dona, quan arriba a final de mes li dóna al marit  (que és qui gestiona l’economia) els diners.

El marit, per a les despeses de la casa, entrega a la dona la meitat del que ella guanya, i la dona li diu que amb això no en té prou per arribar a final de mes per tenir cura de la vivenda, dels fills, de les despeses de l’escola, de metges, etc. etc.... Llavors l’home li diu que se les ha d’arreglar com pugui, que ell ha d’atendre les necessitats  seves  i  dels seus disset germans que també van justos de diners perquè estan passant una mala època i, a sobre, li retreu que si s'havia arribat a aquesta situació era per no haver sabut administrar els recursos quan pertocava.

La dona li diu una i mil vegades que no és de rebut que ella es deixi les pestanyes treballant com una mula,  però l’home li respon  que si continua demanat més diners  li retallarà encara més lo poc que li dóna,  i que no admet que li doni lliçons d’economia, ni li torni a parlar de que ell no penca suficient, ni dels seus germans...

Arribat a aquest punt la dona es planteja:

a) Seguir com fins ara,  passant penúries a casa seva i dient amen a tot...

b) Consensuar una mena de pacte que sigui més favorable als interessos familiars... o...

c) Divorciar-se... “

Cal dir que Sala Martín va posar una especial  èmfasi en el moment d’esmentar la possibilitat “C”, també és cert que no es va “mullar” explícitament, però per això és professor i deixa als “alumnes” que treguin les seves pròpies conclusions.

Personalment crec que, el conte,  abans de prendre la mare una determinació podria seguir  més o menys així:

“... i la mare, cansada de tanta manca de comprensió, va cridar els seus fills i els va explicar la situació.  Després de que cadascun d’ells  digués la seva a favor o en contra, que de tot va haver-hi, es va decidir.......” (continuarà...)

                                                        ...........................

Refrany català: “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”