Escric el
vespre-nit del diumenge 29 de
novembre després de sentir les conclusions d’una “trobada” en la que tot estava decidit
abans de començar. Per això no calia reunir-se a no ser que s’aprofités per
preguntar-se què tal estava la família, a quina “mani” haurien d’anar o coses per
l’estil. (Incís: gran encert el dels guionistes del “Polònia” del dia 26/11/2015
sobre les assemblees de cert col.lectiu).
Vaig al tema. Sovint llegim escrits que comencen o acaben
dient “ho sento si algú es molesta”... “no és la meva intenció, però...” ... “ja
em perdonareu...”, etc.,frases que trobo molt subjectives, que respecto ja que sigui qui sigui
és ben lliure d’expressar-s’hi com vulgui.
En aquests moments ni penso disculpar-me ni res semblant si dic que em sento menyspreat i
estafat per TOTS els qui d’una forma o altre “participen” en el que s’ha
convertit, ara, en un circ polític en el que no manquen ni el públic, ni els bufons de
sempre, ni els qui fan tombarelles sense red, ni la gàbia dels lleons, ni el cap
de pista que intenta posar en ordre el desgavell d'un espectacle
patètic que a sobre per veure-ho fins i tot han fet pagar entrada (llegiu vot).
Deixo de
banda tot allò que passa a l’altre costat del riu Sènia, (no m’importa encara
que s’estiguin fent un fart de riure que ja s’ho trobaran, desitjo), vull
deixar clar el meu empipament en primer
lloc contra jo mateix per haver estat tant babau, i en segon lloc contra
aquells que estan fent mofa de la meva
bona fe i dels meus sentiments nacionalistes, els que em van moure aquell 9 de novembre de 2014 a
ser un més dels quaranta-mil voluntaris que junt a la ciutadania
vam ser protagonistes d’una jornada memorable. Igualment em sentiria desencisat
si hagués pogut anar a totes les concentracions 11-S.
Jo creia que entendrien el meu esforç, el nostre esforç, però no ha estat així, aquells que deien que "van rebre el missatge" emparats per quasi dos milions de vots han posat
la nau a contravent malguiats, uns per una intransigent coherència, i uns
altres per una coherència subordinada. Impossible avançar.
Què fer? Tornar a
port i començar de nou? Podria ser una solució, sempre i quan la nau fos
netejada, calafatejada i pintada de nou, i de pas, si cal, canviar patrons, mariners i,
el més necessari, tirar per la borda l'excés de càrrega que representa la gent que només fa
nosa amb les seves exigències de que els portin sense que a canvi fotin brot ni dobleguin l’esquena.
Dic el que
dic perquè així ho penso, com també dic que per mi no quedarà (masoquisme?) si
puc ajudar a obrir les finestres per tal que circuli bon vent per arribar al port desitjat, una vegada que
hagi fet ús del meu dret de triar a qui vull en el vaixell. Els taurons i
rèmores estan bé a la mar i no a la bodega.
