LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Aquesta és l'editorial que es va publicar ahir als diaris catalans.


Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

No m'hi puc estar de fer unes consideracions

Parlo d'uns temes que m'han arribat dalt del meu núvol aquest matí.

Un d'ells és el núm. 1 del Butlletí Municipal "Cal Fuster", corresponent al mes de novembre d'enguany.

A la pàgina 1 quan es parla del Pla Zapatero 1 diu: "Recordem que les obres de remodelació del nucli històric s'estan fent a cost zero quan a contribucions especials per part dels veïns procedents del pla Zapatero....." . No he posat cap coma ni cap punt perquè en el redactat no hi ha, per això que, com a veí afectat per les obres puc dir dues coses, una: que això de "cost zero" és una fal.làcia, perquè als veïns ens afecta, i molt, anímicament aquesta obra, ens hem fet un fart de respirar pols, de netejar a casa cada dia, de no poder descansar quan ens cal, de soportar tota mena de sorolls, etc. Això és un cost zero? Econòmicament potser si, però anímicament no hi ha diners per compensar-ho, i dues: "... per part dels veïns procedents del pla Zapatero..." que jo sàpiga, jo, ni ningú, "procedim d'un pla", abans admetria que procedim "de Paris, per allò de la cigonya" (ja sé, em direu que filo molt prim, però una mica d'humor no està de més).

A la pàgina 3, i sobre el transport escolar, parla de l'augment de l'alumnat procedent dels nuclis de Les Pedreres i Sant Jordi. El meu dubte és el següent: aquest augment és de nens i nenes que viuen a Santa Oliva, o no? Potser no estaria de més aclarir aquest punt. D'altra banda si l'augment és tan significatiu raó de més per posar en marxa d'una vegada per totes les noves escoles a Les Pedreres tal i com s'ha reclamat per part dels pares i mares, i els grups polítics a l'oposició. ¿O no?

A la mateixa pàgina, parlant del programa de TV3, "Quin país!", em sobta que es mencioni "el museu dels Germans Boada". Pregunto: és visitable aquest museu? té alguna cosa a veure amb el d'ADHSO (per cert, no sabem què s'ha fet d'ell)?

A la pàgina 4 que parla de la recessió econòmica a l'administració local. Veig que l'ajuntament dóna les xifres de recaptaciò en matèria de llicències d'obres i les taxes corresponents, i les dades són prou significatives com per (textualment) " ...tenir la conseqüent repercussió en la reducció de despeses en altres àmbits de l'activitat municipal (cultura, festes, etc.)" Penso que aquest "etc." és insuficient, perquè posats a retallar, perquè no es diu en què més es retalla? es retalla també en despeses de personal? perquè jo penso que si no hi ha tanta "feina" potser sobra personal eventual ¿no?. Posats a fer, ara que a l'equip de govern ha obert la finestreta de les explicaciones, no estaria de més que es decidís a dir amb tota la claretat quina és la situación actual de les finances municipals.

Un altre tema és el del full annex al butlletí que l'ajuntament s'ha vist "obligat" a incloure a requeriment justificat dels grups municipals a l'oposició. Em consta que s'ha fet a correcuita, però al menys cada grup pot dir la seva (i el grup de govern també, això si, quan sap el que els altres grups diuen), i el que llegeixo i interpreto és el següent: el grup municipal de CiU posa el dit a la llaga en el tema de les obres del pla Zapatero denunciant les anomalies que s'estan produint a les obres, i el grup socialista "no sabe, no responde". Quina millor oportunitat ha de tenir l'equip de govern per respondre a la denúncia pública? Com pot dir el grup socialista que només fan sentir la seva veu per parlar de temes que afecten els interessos particulars? Qui mal pensa... mal fa!!!!

Mirin, aquí no es passa olímpicament dels temes generals del municipi, però algú ha de denunciar que el que fins ara ha passat olímpicament del nucli històric ha estat l'equip de govern i que, en el

tema del soterrament del cablejat elèctric, s'ha cobert de glòria al negar als ciutadans el dret a dir la seva en un tema tan delicat i transcendent.

Sobre l'actitud absentista a plens i comissions de sobres sap el grup socialista quin és el motiu, dic que tampoc justifico el comportament del grup de CiU encara que l'entenc, però si que vull dir una cosa, i és que abans de mirar què fan els altres grups potser que mirin el comportament dels membres del seu grup. Per raons òbvies tinc accés a les actes de les comissions de govern i dels plens, i puc assegurar que també consten, en elles, absències de regidors que formen part del grup municipal socialista als plens o a les juntes de govern. Ja sé que em diran que "són justificades" i m'ho he de creure, però que em diguin quina diferència hi ha entre una absència "justificada" i una absència no justificada però que tothom sap el motiu per la qual es produeix. Ganes de buscar els tres peus al gat.

Crec que m'he excedit una mica en els meus pensament, però encara em queden coses a dir. O sigui que... fins un altre moment.